Història

Els orígens de Lluçà se situen a partir de l'any 879. És probable que en el segle IX, ja s'erigís una primera església. En temps anteriors, a l'època medieval, s'ha parlat d'un poblat ibèric i d'un Conventus Lucencis romà no localitzat fins ara. Existeix la possibilitat que alguns masos haguessin estat vil·les romanes.

El Castell de Lluçà, que donà nom al Lluçanès, és documentat l'any 905 en l'acta de consagració de l'església de Santa Maria. El primer membre conegut d'aquesta família és Sunifred de Lluçà, mort el 988. Els Lluçà van ser feudataris dels comtes de Barcelona, pels castells de Lluçà i Merlès des de mitjan s. XI.

Berenguer Sunifred de Lluçà va arribar a ser bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona. La seva germana Guisla es va casar amb Berenguer Ramon I, comte de Barcelona. La família es va extingir amb Elisenda de Lluçà, casada el 1256 amb Bernat, senyor del castell de Saportella. En Bernat va tenir greus conflictes amb els bisbes de Vic i amb el rei. Va ser públicament excomunicat amb cartells fixats al mercat de Vic, i encara que posteriorment va jurar fidelitat al bisbe, va continuar duent a terme robatoris i amenaçant a qui aportés cap prova dels seus delictes. També va rebel·lar-se contra Jaume I, i després contra Pere el Gran, per la potestat dels castells que tenia en feu. Aquest fet va provocar que el 1279 el castell fos pres i mig destruït pels homes del rei.

Al s. XIV s'entroncaren amb els Fenollet, vescomtes d'Illa ( Rosselló ), que van vendre la baronia de Lluçà als Pinós, i més tard va passar als Peguera. A partir d'aquest moment les males relacions entre la baronia i els homes de Lluçà van provocar que aquests preferissin dependre de la jurisdicció reial. Això no ho van aconseguir fins al final del s. XV, quan, destruït el castell durant la guerra civil de remença, la baronia es va incorporar a la Corona. Uns anys més tard es va crear la sotsvegueria del Lluçanès. A mitjan s. XVI els Pinós van comprar la baronia, que després van vendre als Agulló. Finalment, el 1611 va ser adquirida pel rei.

Ruines del Castell - Lluçà

Del Castell de Lluçà, en l'actualitat només en resten un mur al costat nord ( d'alçada de dos pisos i amb una finestra), i dues estances al costat sud (de planta rectangular ). La més gran tenia una volta de canó, avui esfondrada, i s'hi poden veure dues portes que porten al pati del castell. La sala més petita sembla que era una cisterna, ja que s'hi accedia pel sostre. És coberta amb una volta de canó feta amb lloses.

Se n'han conservat altres murs, molt fragmentaris, que permeten suposar que era de planta quasi triangular adaptant-se a la topografia del terreny. Aquestes restes es daten dels segles XII-XIV.

Església romànica, planta circular - Lluçà

Al costat del castell trobem l'església, esmentada al 988. Té la originalitat de ser una de les poques esglésies de planta circular que hi ha a Catalunya. A l'est hi ha un absis semicircular i al costat oest s'obre una porta. Dues finestres de doble esqueixada il·luminen l'interior cobert amb una cúpula circular. 

Lluçà compta amb un dels patrimonis romànics més impressionant de Catalunya: Santa Maria de Lluçà amb tot el seu conjunt (Claustre,  Pintures...) i el Castell de Lluçà. Sens  dubte, és un dels seus  principals atractius turístics i artístics.

Toponímia - Lluçanès i Lluçà

El topònim Lluçanès deriva indubtablement de Lluçà, que durant l'Edat Mitjana fou la seu d'una baronia molt important. Per tant, parlarem de l'etimologia (origen del mot) de Lluçà.

Excepte algun estudi poc seriós que vinculava el nom de Lluçà amb l'àrab, és comunament acceptat que Lluçà té un clar origen llatí (com la gran majoria de paraules de la llengua catalana).

Provindria del nom de persona romà LUCIUS, i la primera vegada que el trobem escrit és l'any 905 en un document que diu «kastro Lucano» i que es podria traduir com ‘en el castell de LUCIUS'. En altres moments trobem escrit Luza (s. XI), Luçano (1108), Petrum de Luciano (1174) o Lluça (1359).

Altres topònims de Catalunya que s'han format sobre un nom de persona serien Cassà, Flaçà, Lliçà, etc.

Bibliografia

Història i romànic; Pladevall, Antoni:Santa Maria de Lluçà. Antiga canònica agustiniana. Vic, 1997 ( 3era ed.)
Encilopèdia Catalana. BOP

Toponímia: Cedit per Florenci Barniol.